Goethe

Johann Wolfgang von Goethe (Frankfurt, 1749-Weimar, id., 1832) va ser un escriptor alemany nascut en una família burgesa. Els seus estudis eren humanistes i va ser educat per preceptors. Es va treure la carrera de dret a Leipzig i a Estrasburg. Allà es va vincular al Sturm und Drang i va conèixer a Herder qui va ser el que el va fer interessar per la poesia popular, per Shakespeare, Homer i Ossian.

Retrat de Goethe

• L’any 1772 s’enamora a Wetzlar de Carlotte Buff, una noia que ja estava compromesa. Goethe marxa i ella es casa amb el seu promès amb qui va tenir dotze fills. La noia li escriu varies cartes a l’autor i en una d’elles li explica que un conegut seu s’ha suïcidat per amor. Aquest succés és la inspiració de la seva gran novel·la el Werther.
• 1773: publica el drama Götz von Berlichingen. 1774: publica Les desventures del jove Werther. Amb aquestes dues obres guanya un paper predominant en el Sturm und Drang.
• —Al 1775 coneix Lili Schönemann, de 16 anys. Tenen un petit romanç que acaben deixant. Al final de la seva vida diu que va ser el seu amor més profund.
• L’any 1775 Goethe es va instalar a Weimar, per ordre del duc Carles August. Aviat es va formar un important cercle d’intel·lectuals del que ell en va formar part. El van nomenar conseller del principat i, al cap de sis anys, ministre. Durant aquesta època escriu però poc ja que està més pendent de l’activitat política. També té un interès per les ciències. En el tema de l’amor té una relació amb Charlotte von Stein.
• 1786: marxa a Itàlia. S’estableix un temps a Roma, en contacte amb artistes alemanys. Descobreix el classicisme, que no l’abandona. Acaba Ifigènia a Tauris, basada en el mite clàssic. Durant aquest període escriu vàries obres com: “Nausicaa”, “Torquato Tasso”, —“Hermann i Dorotea”, “Viatge a Itàlia”, “Elegies romanes”...
• Quan torna a Weimar té una relació “d’amistat” amb Christianne Vulpius. I poso amistat amb cometes ja que s’acaben casant (el 1806) i tinguent cinc fills. Durant aquesta època Goethe dirigeix el teatre de Weimar i escriu vàries obres científiques.
• En el s.XIX: té una amistat amb Friederich Schiller, un gran poeta. És partidari de Napoleó i s’oposa al Romanticisme. És reconegut com a gran geni de les llengües germàniques.
• Durant els seus últims anys de vida va tenir vàries passions amoroses per dones joves; als 74 anys es va enamorar d’una noia de 19 i s’hi vol casar. Treballa i acaba la segona part de Faust, l’obra de la seva vida, que va ser publicada després de la seva mort.
• Com a curiositat, quan va morir va traçar una W en l’aire i va demanar “Més llum, més llum!”

Si vols saber més de la vida de Goethe he trobat aquest vídeo que és una biografia bastant completa de l'autor.

Durant una època de la seva vida, ja al final d'aquesta, Goethe tenia una obsessió amb les noies joves i s'enamorava molt d'elles. Amb 74 anys (com he dit abans) es va enamorar d'una noia de 19, ella el va refusar i d'aquest acte va sorgir un dels poemes més macos de tot el romanticisme, i de la literatura alemanya. Com a mínim des del punt de vista del gran escriptor austríac Stefan Zweig, en el seu llibre "Moments estelars de la humanitat".


Aquí us deixo una versió que he trobat en castellà del poema:

 

Elegía de Marienbad

¿Qué me reserva el devenir ahora y este hoy, en flor apenas entreabierta? Edén e infierno mi inquietud explora en la instabilidad del alma incierta. ¡No! Que al cancel de la eternal morada los brazos me transportan de mi amada. Cruél y dulce el ósculo postrero, almas gemelas, al herir, desprende; mi pie vacila ante el umbral severo que un querube flamígero defiende. Mi ojo impasible ante la vía desierta ve las selladas hojas de la puerta. ¿Finó ya el orbe? ¿Sus rocosos muros no se coronan ya de sombra santa? ¡La mies no grana? ¿Prados verdeoscuros ya no cortejan al raudal que canta? ¿Ni ante el mundo prolífero se extiende la comba astral que el devenir defiende? Como para agradarme -cual solía- ella se empina en el umbral, rïente, y me da gota a gota su alegría y se me anuda en ósculo ferviente. Sobre mis labios me grabó su beso, con llamas, añoranza y embeleso. En lo más noble nuestro ser cultiva anhelos de rendirse a lo inefable por honda gratitud que el don no esquiva al Ser puro, a lo Eterno inexpresable. Llemémosle Bondad; yo a su clemencia me acojo y me diluyo en su presencia. «Haz como yo; cotéja el breve instante con tu grácil cordura; no apresures, tómalo a punto, dúctil, insinuante, ya que en la acción o en el amar perdures. Si vistes de candor en el conflicto, serás hombre cabal y un héroe invicto». ¡Vano hablar, pensé yo, si un Dios te ha dado el minuto feliz por compañero! Todo ser, junto a ti, predestinado se siente, no mi sino lastimero. Me espanta tu decir: dejar tu lado es un alto saber que no he logrado. Lejos ya estoy. ¿Qué me dará el instante fugaz? ¡Quién sabe! Mágico tesoro para crear Belleza. Como Atlante, me doblo al peso... y me deshago en lloro. De fuga en fuga, en fútiles andares y, por alivio, lágrimas a mares. ¡Fluyan y rueden sin cesar! La llama jamás se apagará, que me devora; crepita, y por mi pecho se derrama do muerte y vida traban lid ahora. Para el dolor del cuerpo hay plantas buenas, y a mí me ahogan inacción y penas. Ya perdí el Universo y me he perdido a mí mismo -yo, amado de los dioses- su Caja de Pandora me han vertido, rica en gajes u horóscopos atroces. Me tientan con la pródiga cascada de los goces... y me hunden en la nada.

A la dreta portada del llibre "Moments estelars de la humanitat"
 i a l'esquerra l'autor del llibre Stefan Zweig